Els fets
Text revisat i actualitzat gràcies a les recents investigacions de l’historiador Marc Ferrer, i amb il·lustracions d’en Francesc Riart
TERRASSA A COMENÇAMENTS DEL SEGLE XVIII
La vila de Terrassa, en aquella època estava dividida en dos termes, diferenciats en la Universitat de la Vila i la Universitat Forana de Sant Pere. Cadascun dels dos termes, disposava dels seus propis òrgans de governs, estaven separats administrativament i només es reunien periòdicament, en un Consell General, on participaven els tres principals consellers de cada Universitat. Cada Universitat, a més, tenia una fiscalitat i uns serveis propis. Aquests serveis eren la carnisseria, la taverna, i els hostals.
La Universitat de la Vila
La Universitat de la Vila comprenia l’actual Raval de Montserrat i el carrer de Sant Pere, dels Gavatxons, la Font Vella, el de Joc de Bitlles (avui carrer de la Palla), la Plaça Major, lloc on se celebraven els mercats (l’actual Plaça Vella), amb l’església parroquial del Sant Esperit, i els carrers de l’Església, del Vall, Inferior (l’actual Baix Plaça), de la Unió, Cremat, Joc de la Rutlla (l’actual Rutlla) i el carrer Major i el carrer del Portal Nou, tot i que també s’havia començat a construir fora de les muralles de l’antic Castell Palau, sobre els antics fossars i a l’inici dels camins cap a Sant Pere, Sabadell, Barcelona i Manresa. També hi havia el convent de Sant Francesc de l’ordre dels Pares Recolets (que es troba en l’actual Plaça del Dr. Robert).
La Vila passava de les tres-centes cases i tenia uns 1.600 habitants. La seva principal activitat econòmica era la producció de “draps”, tot i que també hi havia una activitat agrícola important. Hi havia un mestre i un notari i dos cirurgians. També trobem una sèrie d’arrendaments com són la fleca, el peix salat, la mesura i l’oli, l’aiguardent, els drets del vi, la imposició, la carnisseria.
L’organització municipal estava formada per un batlle. Després hi havia el Consell de la Vila, formada per tres consellers, dels quals el primer era conseller en cap, i un total de dotze persones que formaven el consell ordinari, anomenats jurats, que es reunien en una sala construïda sobre la sagristia de l’església del Sant Esperit. També hi havia el el Consell General, que es reunia per casos extraordinaris i que estava formada per 30 persones. A més trobem una sèrie de càrrecs que feien la funció de “funcionaris”: dos obrers, que tenien cura de les obres públiques i de la neteja, el prohom, que representava els gremis, els tres oïdors de comptes, que s’encarregaven d’examinar i aprovar els comptes municipals, el clavari que controlava el cobrament dels impostos municipals i els dos mostassafs càrrec que vetllava pel contrast dels pesos i mesures que servien per a la venda del pa, el vi, l’oli. També hi havia dos síndics, que representaven la Universitat de la Vila a les corts i dos diputats, que eren les persones de recollir els impostos acordats per les corts.
El sistema d’elecció dels dirigents i representants locals es feia mitjançant la insaculació. Amb aquest sistema s’escollien els càrrecs de govern el dia de Sant Andreu, 30 de novembre, mitjançant un sorteig. Un infant treia d’un sac els noms de les persones que ocuparien els càrrecs municipals. Prèviament en el mes de febrer s’escollien les persones que serien insaculades en el proper sorteig. Els dos mostassafs eren insaculats el 13 de desembre, diada de Sant Llúcia i també el clavari, però aquest, cada dos anys. I triennalment, el 6 de gener, s’escollia al batlle.
La Universitat Forana de Sant Pere
El terme de la Universitat Forana de la vila, separat de la Vila de Terrassa, a partir d’un privilegi del Lloctinent General de Catalunya de 1562, comprenia fins els límits de l’actual Vallès Occidental, i en ell es trobava el poble de Sant Pere i també diferents cases i masies, disseminades per tot el terme, amb dos únics nuclis de població concentrada als anomenats carrers de Sant Pere i de Sant Quirze, sent l’agricultura la seva principal activitat. Estava comunicat amb la Vila pel pont de Sant Pere.
Les parròquies de Sant Pere, Sant Quirze de Galliners, Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell formaven l’extens terme de la Universitat Forana, la primera és l’actual barri terrassenc de l’Antic Poble de Sant Pere, tot i que també comprenia una extensió territorial que envoltava la vila, la segona és el municipi de Sant Quirze del Vallès, la tercera i la quarta pertanyen a la ciutat de Sabadell, i les tres darreres al poble de Viladecavalls. La part forana, també comprenia, evidentment les esglésies de Sant Pere que pertanyien al poble de Sant Pere.
En el terme forà hi vivien unes 900 persones i estava organitzat municipalment de la mateixa manera que la Universitat de la Vila. Tenia, però, algunes variacions. Comptava amb dos batlles, un per a Sant Pere i l’altra per a les parròquies, tres consellers, dos prohoms, tres oïdors de comptes, sis jurats per a Sant Pere i sis jurats més que representaven a les parròquies. També hi havia un clavari i dos mostassafs, un d’ells representant de les parròquies.
Altres poders
Dins el terme de Terrassa també existien unes altres instàncies de poder: la Quadra-cartoixa de Vallparadis. Estava situada al llevant de Sant Pere i entre el torrent de Vallparadís i la riera de les Arenes. Des de mitjans del segle XV era propietat de la família dels Sentmenat.
També trobem la Castlania de Terrassa o Castell Palau, del que actualment només en queda la seva torre d’homenatge, anomenada Torre del Palau. Tot i que anteriorment havia tingut altres titularitats, en aquella època, el castlà o propietari del Castell era Pere de Fizes i Cortés, que l’havia heretat del seu pare, el comerciant barceloní Pere de Fizes, que l’any 1661 l’havia comprat al Consell de la Vila.
A part d’aquesta noblesa, hi havia més estaments. Per sota un grup de ciutadans honrats, homes de negocis i rics pagesos. Després trobaríem pagesos i el grup d’oficis artesanals, amb predomini de paraires i teixidors, a continuació hi hauria l’estament més baix de la jerarquia laica, els pagesos pobres, jornalers, aprenents i criats, i el darrer estament social, estaria representat pels membres de les comunitats religioses de les esglésies del Sant Esperit, les esglésies de Sant Pere i el convent de Sant Francesc
ELS PRIMERS ANYS DEL CONFLICTE
L’any 1700 moria sense fills Carles II, rei de la Corona d’Aragó, darrer dels monarques de la Casa d’Àustria, i també rei de Castella. Entre d’altres, dos grans pretendents es van alçar per ocupar els seus trons: el seu nebot l’Arxiduc Carles d’Habsburg, de la Casa dels Àustria i Felip d’Anjou, de la Casa dels Borbons i nét de Lluís XIV rei de França. Després d’unes guerres d’intrigues, influències i fortes pressions franceses, es va coronar com a rei el candidat borbònic. Felip d’Anjou, va arribar a Barcelona a finals de setembre i després de ser coronat rei com a Felip IV (però més conegut dins la historiografia com Felip V de Castella), va reunir les corts a Barcelona i va jurar les constitucions catalanes. El nou rei, tot i rebre el jurament dels catalans, va despertar un fort recel entre alguns cercles. A més a més, l’esperit antifrancés continuava molt viu, pel record del Tractat dels Pirineus i per les darreres guerres amb França.
Paral·lelament les potències europees tement l’imperialisme dels Borbons van crear, el setembre de 1701, la Gran Aliança de La Haia posant així en entredit, la corona de Felip i van proclamar com hereu de Carles II, al seu nebot Carles d’Àustria, anomenat pels catalans com a Carles III. El maig de 1702 s’iniciava un conflicte internacional que enfrontava a les Cases dels Austries i dels Borbons. El conflicte internacional no deixà indiferent als catalans i sorgí un partit que conspirava a favor de Carles d’Àustria.
Les conspiracions catalanes a favor de Carles III van culminar el 20 de juny del 1705, quan els membres catalans del partit austriacista i de l’oposició als borbons, encapçalats per la petita noblesa de Vic, més coneguts com a vigatans, van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova. Catalunya començava la guerra contra Felip V.
A Terrassa, els vigatans van plantar a la plaça Major de la vila, un pasquí a favor de l’Arxiduc on s’incitava a la revolta, tot oferint armes, vestits i una paga. A principis de setembre, Terrassa manifestà públicament la seva adhesió i obediència a la Casa d’Àustria i envia un grup de 30 sometents al camp de batalla de Barcelona obeint a la crida del príncep Jordi d’Hessen Darmstadt, cap dels exèrcits aliats. També en el mes d’octubre es van enviar a Barcelona un centenar d’homes.
Terrassa a partir d’aquell moment va ser vila austriacista i no va decantar la seva fidelitat al llarg del transcurs de la guerra, tal com van fer algunes viles catalanes.
Durant els mesos següents s’envià a més grups de sometents, cavalls, diners i provisions per lluitar contra els filipistes. Aquesta solidaritat, també es va veure durant els anys següents. Així, per exemple, les dues Universitats, a principis de 1706, envien palla per l’Hospital Militar de Barcelona; al setembre de 1706, la Universitat Forana envia gent per a treballar a les fortificacions de Montjuïc; durant tot l’any 1707, també la Universitat Forana crida diverses vegades el sometent per a anar a lluitar; l’octubre de 1711, la Vila, envia diners i a un grup de terrassencs a treballar a les fortificacions d’Hostalric, assetjada pels francesos; i a començaments de 1713, és la ciutat de Girona, també assetjada pels francesos, la que rep provisions provinents de les dues Universitats.
Al llarg de la guerra el somatent es va alçar varies vegades, a més, d’altres terrassencs s’allisten en l’exèrcit i per tant la participació es molt activa, i troben terrassencs tant ferits com morts a causa dels combats. A tall d’exemple, pel maig de 1706, lsidre Balasch i Bosch, habitant de la parròquia de Sant Pere, protegint el convent dels caputxins de Montcalvari, a Gràcia, va morir ferit per una bala d’artilleria. Balasch i Bosch era per aquelles dates el clavari de Sant Pere i l’any 1704 havia estat sotsbatlle de la vila.
A partir de 1707, la demanda de diners, provisions i homes s’accentua i es manifesta més d’una vegada la seva situació de pobresa i misèria. Es vivia una situació molt complicada, a nivell econòmic.
Des de finals de 1708 i fins l’estiu de 1713, trobem una important presència de soldats austriacistes, sovint estrangers, alemanys, hongaresos, portuguesos, hongaresos, que transiten i s’allotgen, per Terrassa. L’obligarietat d’allotjar soldats a casa, va agreujar molt la situació econòmica de les famílies i les protestes van augmentar. També la vila comença a despoblar-se per la impossibilitat de poder fer front a les despeses de guerra. Males collites i encariment de preus van ajudar a aquest despoblament.
L’INCREMENT DE LA GUERRA
Amb la signatura del Tractat d’Utrecht el Principat de Catalunya va quedar sol en la lluita contra Felip V. El juliol de 1713 es va celebrar a Barcelona una Junta de Braços per decidir si és continuava lluitant per la defensa de les llibertats i privilegis. Els síndics terrassencs, Francesc Busquets i Mitjans i Miquel Bellver, membres del Braç Reial, van estar presents i van votar a favor de la resistència fins al final, decisió que va ser la majoritària en la Junta de Braços. És a partir d’aquesta data, que la vila de Terrassa serà també l’escenari principal de la guerra, degut al setge que va patir la ciutat de Barcelona. Altra presència amb lligams amb Terrassa són els de Francesc de Sola de Sant Esteve i d’Oriola, encarregat de llegir el discurs inaugural d’aquella junta de Braços i que també va votar a favor de la guerra a ultrança. En canvi, els germans Josep i Antoni de Bru i Mora, dos dels grans terratinents de la vila, hi van participar però van votar en contra de la guerra a ultrança.
El 2 d’agost de 1713, els germans Josep i Antoni de Bru i Mora van ser detinguts, juntament amb el seu procurador i conseller Terrassa, Pau Busquets per una companyia d’uns 200 homes armats, dirigits per Francesc Almirall, per ordre de la Generalitat amb la intenció de portar-los a Barcelona, ja que havien fugit de la ciutat per la seva disconformitat amb la decisió que havia pres Barcelona de defensar-se fins al final de l’atac borbònic. Pau Busquets vivia en el carrer Cremat i era comerciant i conseller. Es va formar una Junta formada pels eclesiàstics i els principals prohoms de la vila, per tal de resoldre la situació i els tres hostatges foren alliberats, amb la condició de pagar una important suma de diners, després d’un cop fallit contra els segrestadors.
SAQUEIG, INCENDI I CREMA DE TERRASSA
Els primers dies de setembre, la vila de Terrassa, va ser ocupada, saquejada i incendiada per l’exèrcit filipista. Tropes franco-castellanes que durant els mesos anteriors havien assetjat la ciutat de Barcelona es trobaven ara per Manresa i Vic i es dirigien cap a Terrassa perseguint a una partida de catalans comandades per Antoni Berenguer. L’exèrcit filipista estava format per un destacament d’un miler d’homes a cavall i uns 3.000 soldats a peu, majoritàriament francesos, comandats pel general don Feliciano de Bracamonte. L’acompanyaven el duc de Pópuli, capità general de l’exèrcit filipista a Catalunya i el coronel empordanès, Isidro Teixidor, conegut com Pou de Jafre.
Amb la intenció d’aturar a l’exèrcit castellà, el coronel Antoni Desvall, marquès del Poal, amb tres-cents soldats de cavalleria va arribar a última hora a Terrassa, on passaren la nit acompanyats també dels fusellers del coronel Amill.
A primeres hores del dia 3 i capitanejats pel general Rafael Nebot, sortiren tots els soldats catalans de Terrassa marxant a l’encontre dels soldats franco-espanyols fins al Coll de Cardús i per trobar-se amb les tropes d’Antoni Berenguer, que ara eren perseguides per les forces d’en Bracamonte. Les forces catalanes es va dividir i es van situar en tres colls diferents. Quan les tropes filipistes arribaren a Coll Cardús i es trobaren amb els soldats catalans, prop de 2.000 homes ben parapetats i a punt d’iniciar l’emboscada, prengueren un altre camí, guiats per un habitant de les contrades i esquivaren als catalans, continuant la seva marxa cap a Terrassa
Prop de les vuit del vespre, els soldats franco-castellans arribaren a Terrassa. La primera resistència que van trobar van ser les d’alguns fadrins i gent jove. Es produeixen els primers trets i els primers morts.
Un centenar de persones, la majoria dones, es van refugiar en el convent de Sant Francesc. Quan les tropes borbòniques hi arribaren, el pare Garriga els obrí les portes i entraren soldats buscant als refugiats. Els soldats també van estar a punt de matar al pare Garriga, però els hi va ensenyar un document on jurava fidelitat a Felip V. Gràcies a aquest fet va salvar la vida.
Tot i que el pare Garriga havia demanat al General que els seus soldats custodiessin l’església parroquial van entrar i van robar provisions i objectes de valor. A primeres hores de la matinada, el pare Pere Llaurador, acompanyat de fra Francesc Casanova i del pare Garriga, va portar al convent els homes que havien estat ferits i torturats pels ocupants. Entre els auxiliats al convent, es trobava el síndic de la Vila, Francesc Tarres, que fou robat, despullat i torturat.
A les nou del vespre els ocupants ja havien pres tota la vila, i començaren a saquejar i cremar algunes cases. En una d’elles hi trobaren el canonge i jurista Josep Deona, que havia estat jutge de cort de i que s’havia refugiat a Terrassa, per abstenir-se en el conflicte. Els assaltants el trobaren malalt i el mataren a baionetades dins el llit, per que creien que no havia estat prou fidel al rei Borbó.
Amb la ciutat totalment controlada, i amb les primeres llums del dia quatre, el General Bracamonte va ordenar cremar tot el que quedava de la vila, així com el convent de Sant Francesc i l’església del Sant Esperit. El pare Garriga va haver d’implorar de genolls al peus del general, perquè no cremés Terrassa i gràcies a les seves pregàries els ocupants que no cremessin l’església ni el convent. Tot i així, es van emportar gran quantitat de queviures i menjar del seu interior. Els soldats també van assaltar l’escrivania, la casa del notari, i d’allà van saquejar una arca on es guardaven les pòlisses i rebuts de la Universitat Forana i van convertir l’arca en una menjadora per a cavalls.
El dia 5 va continuar el saqueig i el robatori de Terrassa a mans de les tropes filipistes. Dimecres al matí, 6 de setembre, el destacament abandonava la vila deixant darrera seu un rastre de destrucció, incendis, robatoris i morts i emportant-se grans quantitats d’aliments, riqueses i objectes de valor.
El balanç de l’ocupació borbònica és una vintena de terrassencs morts, les esglésies del Sant Esperit i les de Sant Pere saquejades, així com desenes d’habitatges. A més, un centenar de cases, el 35% d’habitatges de la vila van ser incendiats. Les conseqüències del saqueig i crema de Terrassa es van notar durant anys. La situació és una vila deshabitada i arruïnada.
Fins la caiguda de Barcelona, Terrassa i els seus voltants van ser escenari de diversos enfrontaments entre catalans i l’exèrcit filipista. Destacar el paper de Pere Bricfeus i Josep Busquets i Mitjans, que van servir de coronels en l’exèrcit català. Si bé no eren nascuts a Terrassa, tots dos van tenir un paper important, tant políticament com econòmicament, el primer en la Universitat de la Vila, el segon en la Universitat Forana, i des de finals de 1713, van lluitar l’anomenat exèrcit de l’exterior comandat per Antoni Desvalls.
EL NOU RÈGIM BORBÒNIC
A partir de setembre de 1713, Terrassa estaria controlada administrativament i militarment per l’exèrcit borbònic, que comença a exigir impostos als vilatans. Al llarg de 1714 i fins finalitzada la guerra van passar per la vila més de 12.000 soldats borbònics, sent la meitat de cavalleria, amb el cost afegit que això representa, de palla i farratge pels animals. Danys, maltractaments i abusos estan a l’ordre del dia per part de la tropa borbònica. Josep d’Alòs, assessor militar de les tropes castellanes va esdevenir la màxima autoritat.
L’activitat municipal no es va reprendre fins el 25 d’octubre de 1713. Després de reunir-se els consellers de la Universitat de la vila i de la Universitat Forana, s’acordà el pagament de les despeses que havien ocasionat els diferents allotjaments. Un mes després, la vila realitza una nova insaculació, tal hi com manava la tradició. Tot i que en algunes viles la insaculació va ser prohibida, de moment Terrassa va fer-ne la dels anys 1713 i 1714. Quan va tocar fer la de novembre de 1715 no se’n va fer i els consellers van restar en el seu càrrec fins el 21 de desembre de 1715, data de la primera convocatòria de l’Ajuntament, una nova organització d’origen castellà i que substituïa als antics Consells de la Vila.
Amb la caiguda de Barcelona, l’onze de setembre i consolidat el nou règim, la vila també va patir les noves mesures repressives. Per ordre del superintendent general de Justícia i Hisenda, José de Patiño, la vila de Terrassa, com a la majoria de poblacions catalanes, va veure al febrer de 1714, com les monedes imposada era la de Castella. També les dues Universitats van haver de fer servir exclusivament paper oficial segellat per les noves autoritats per a l’ús de tota classe d’actes, ordres, instàncies, referències…
Entre les noves obligacions que es van trobar els ciutadans de Terrassa, podem citar-ne que als consellers i jurats se’ls va prohibir l’ús de gramalles; es va prohibir trobar-se més de tres persones si no eren familiars després del toc de tambor de recollida. Es va obligar a allotjar destacaments de soldats filipistes en cases particulars, i es va obligar als vilatans a de treballar en la construcció de la Ciutadella de Barcelona, mantenint amb els seus diners les despeses que s’ocasionaven. També estava prohibit la fabricació, venda i tràfic d’armes.
A partir de 1715 Terrassa va patir un descens de població masculina. Molts homes i joves, ja no restaven a les seves llars, alguns, perquè havien fugit, d’altres, perquè es trobaven empresonats i d’altres perquè havien mort. Aquest fet va crear a les seves famílies més dificultats alhora de tirar endavant. Ells ja no podien treballar en els conreus ni aportar diners a l’economia familiar.
Amb el Decret de Nova Planta, Terrassa i Sant Pere que fins aleshores pertanyien a la Sots-Vegueria del Vallès, van ser incorporades al Corregiment de Mataró i va patir els efectes del nou impost creat especialment per Felip V, el cadastre. Un impost que era quatre vegades major del que es pagava fins llavors. Amb aquest impost es finançava el seu exèrcit. A la vila va arribar una ordre el setembre de 1716, on s’havien de publicar les primeres diligències pel cadastre sota pena de presó. Per tal de pagar les quantitats exigides, els borbònics van portar a terme, l’”apremio militar” que consistia en enviar militars per tal de cobrar deutes i impostos. Aquests militars s’allotjaven a casa dels consellers o vilatans i no marxaven fins que cobraven. A més dels diners exigits, els consellers o vilatans havien de pagar l’allotjament dels soldats.
Els fets de setembre de 1713, juntament amb 9 anys durs de guerra i una postguerra marcada per la repressió, una fiscalitat abusiva i els allotjaments obligatoris de soldats, van fer estralls entre la població terrassenca, que va veure disminuït el seu nombre entre un 40% i un 45% en relació als anys anteriors a la Guerra de Successió.
ELS PRINCIPALS PROTAGONISTES A TERRASSA
Pere de Bricfeus i Terns va néixer a Castellterçoll l’any 1670, fill d’una família de paraires. Va arribar a Terrassa a finals del segle XVII, al casar-se amb Anna Maria Ferres, filla del botiguer Jaume Ferres, pubilla d’una família benestant de Terrassa dedicada a la venda de teixits. A començaments de 1699, Bricfeus ja participa en els consells de la vila. A principis de 1701 és insaculat Batlle del Terme de Terrassa, càrrec que ocuparà durant tres anys i el mateix any síndic de Corts per Terrassa. Entre els anys 1700 i 1713 va tenir diversos càrrecs i arrendaments. Bricfeus va participar en la Junta de Braços de juliol de 1713, com a membre del Braç Militar.
A finals de 1713 compra la patent de coronel i és nomenat coronel de cavalleria. Bricfeus va crear el seu propi regiments seguint la tradició de la seva època de l’assentisme militar, on qualsevol persona amb iniciativa o possibilitat econòmiques, demanava al rei que li donés el grau de coronel i les patents dels seus oficials i ell es posava al seu servei.
Com a militar s’uneix a l’exercit exterior comandat per Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. El nom de l’exèrcit de l’exterior ve donat perquè tenia la finalitat de trencar el setge de Barcelona, des de l’exterior de la ciutat, i atacar els borbònics des de la reraguarda.
La seva primera actuació destacada fou el 30 de març de 1714 i acompanyat de Busquets va capturar un sergent major dels filipistes prop de Martorell. Brichfeus també va tenir una actuació destacable a les batalles de Mura i Esparreguera, a principis de maig de 1714. Va participar dirigint una columna, en el darrer intent de trencar el setge de la ciutat de Barcelona, a finals d’agost.
Amb la derrota catalana a Bricfeus se li confiscaren els béns i li cremaren propietats, i fou implacablement perseguit i s’hagué de refugiar per les muntanyes. Finalment després de moltes penalitats, aconseguí passar a França i d’allà a Viena, on estigué lluitant contra els turcs al servei de l’emperador austríac també sota les ordres de Desvalls. Va morir a Viena el 1724, a l’edat de 53 anys.
Francesc Busquets i Pujol va néixer a Valldoreix l’any 1672 i va anar a viure a Can Mitjans (una masia situada en el terme de la Universitat Forana, actualment en el terme de Viladecavalls ) quan es va casar amb Maria Mitjans, la pubilla de la casa pairal. Des de llavors va adoptar el cognom de la segona dona, anomenant-se Busquets i Mitjans. Amb la seva riquesa, Busquets s’introduí progressivament en el grup de dirigents locals. Va tenir diversos càrrecs en el consell i també va participar en els Braços de juliol de 1713 com a membre del Braç Reial.
Igual que Bricfeus també va comprar una patent de coronel, però d’infanteria, a finals de 1713 i també va formar part de l’exèrcit exterior del Principat, dirigit pel marquès de Poal. Participà amb Bricfeus en la captura d’un sergent major enemic a finals de març, prop de Martorell. Busquets i Mitjans també va ser decisiu el 7 i el 9 de maig, en les batalles de Mura i Esparreguera. El 22 d’agost de 1714, Francesc Busquets, va sortir de Vacarisses, juntament amb Bricfeus amb un destacament de 1.000 soldats de peu i un centenar de cavalls, en un darrer intent per trencar el setge i arribar fins a Barcelona. La seva marxa va ser aturada per l’exèrcit borbònic prop del Papiol.
Després de la caiguda de Barcelona, a Busquets, els filipistes també li van confiscar els seus béns i li van cremar casa seva. Va poder fugir a Mallorca. Quan l’illa va ser conquerida, a principis de juliol de 1715, passà a Itàlia, i d’allà a Viena. No està documentat que s’incorporés a l’exèrcit imperial, ni que fos un militar en actiu, malgrat que va continuar utilitzant el títol de coronel d’infanteria. En la capital austríaca va morir el 1734, a l’edat de 62 anys.
Miquel de Ramon i Tord. Nascut a Barcelona l’any 1658, era membre d’un llinatge noble i militar, els barons de Vallespinosa, i fill de Miquel de Ramon i de Milsocors que va ser Mestre de Camp de Cavalleria dels Reials Exèrcits en temps de Felip IV. Com el seu pare va seguir la carrera militar i tot i que va servir inicialment a Felip V es va unir a les forces militars austriacistes revoltades. L’any 1705 va ser nomenat pel rei Carles IIl, general de batalla i va ser governador de la Seu d’Urgell-Castellciutat i la frontera (1705-1707) i governador de Lleida (1707). També va participar a les Corts de 1705. Com a militar va tenir una important participació en el setge de Lleida l’any 1707 i en les campanyes de l’Empordà i la Cerdanya. En la junta de Braços de 1713 va ser un dels que va votar a favor de la guerra a ultrança. L’octubre d’aquell mateix any és nomenat Comandant en Cap de Cavalleria de l’Exèrcit de Catalunya amb el grau de General de Batalla, on va lluitar sempre a primera línia. Fou ferit en dues ocasions, las segona en l’assalt final de l’11 de setembre, en què dirigí amb Villarroel el contraatac del Pla d’En Llull, i va perdre dos dits d’un tret. Després de l’11 de setembre de 1714, va ser detingut i empresonat durant 11 anys a La Corunya. Miquel de Ramon i de Tord, es va casar amb la terrassenca Maria Rovira, filla d’una família de paraires dedicats a la confecció de draps en els seus obradors tèxtils. Vivien a la plaça de la vila (en l’actual casa anomenada del baró de la Corbera), tot i que Ramon i Tord viatjava sovint i residia llargues temporades en diversos llocs a causa de les seves responsabilitats polítiques i militars. Miquel de Ramon va ser soci comercial de Pere Bricfeus, i la seva dona va administrar els seus negocis, sent una de les persones més riques de Terrassa. L’any 1714 li van ser confiscats els seus bens.
Pere de Torrella, òlim de Sentmenat i de Perapertusa, fill de Joan de Sentmenat i deTorrelles i de Maria de Perapertusa i Blan de Ribera, era el senyor de la Quadra-cartoixa de Vallparadís, i propietari del castell. Es es va mostrar partidari de la causa austriacista i el 1705 va formar part de la junta reial interina que governà fins a la jura del rei arxiduc Carles III. Va ser fet Marquès de Torrelles, l’any 1706 per Carles III. Pere de Torrelles, també va ser Protector del Braç Militar de Catalunya, els anys 1704-1706 i Portantveus del General Governador del Principat de Catalunya des de 1705 fins 1714. Sembla ser que es trobava a Barcelona durant el setge i el mateix 11 de setembre de 1714. Després de la caiguda de Barcelona les seves rendes van ser totes incautades fins l’any 1724.
Francesc Solà de Sant Esteve i d’Oriola, de família noble, es va casar amb Francesca de Fizes i Rull, filla de Pere de Fizes, la qual va heretar la meitat del Castell-Palau de Terrassa, i Francesc de Solà va esdevenir el castlà, sent un dels homes més rics de la vila. Va participar a les corts de 1701-1702 i l’any 1705 es va declarar austriacista i va retre obediència a Carles III. Entre 1710 i 1713 va ser el diputat militar de la Diputació del General del Principat de Catalunya. Al juliol de 1713 va participar en la Junta de Braços i Francesc de Solà va ser l’encarregat de llegir el discurs inaugural. Finalitzada la guerra li van ser confiscats els seus béns.
Francesc Poal. Vivia al Raval. Sots-oficial de l’exèrcit austriacista va ser alferes de Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, marquès de Rubí, l’abril de 1707. Posteriorment va arribar al grau de tinent. Va organitzar el maig de 1707, el reclutament de terrassencs per tal d’incorporar-los als nous regiments que creen les autoritats catalanes per tal de defensar el Principat, just després de la derrota de la batalla d’Almansa. El 30 de juliol de 1714, la Junta 9ª de Guerra l’encomana capturar els desertors i impedir l’aprovisionament de l’enemic. Desconeixem més fets d’ell durant la guerra. En el mes de juny de 1720 les autoritats filipistes van fer redactar una llista de les persones que des de l’any 1719 han fugit de casa seva per afegir-se a la revolta encapçalada pel coronel Pere Barceló, conegut per Carrasclet. En aquesta llista surten 20 terrassencs i hi figura Francesc Poal.
Miquel Garriga, franciscà de l’ordre dels Pares Recolets, conegut com Pare Garriga, originari de l’Empordà, era el predicador i guardià del convent de Sant Francesc des de l’any 1710. Els pares franciscans responien a un anhel de recolliment i de contemplació divina, vivien de la mendicitat i les seves ordenacions legislaven de manera molt precisa els seus hàbits alimentaris, amb períodes d’abstinència inclosos. El pare guardià era el
màxim responsable de la comunitat religiosa. Gràcies a ell, es coneix la crònica de l’entrada de les tropes filipistes a la vila. El destacarem sobretot pel fet de ser un dels pocs terrassencs, que es van declarar obertament a favor de Felip V, tot i que és possible que fos més per estratègia de supervivència, que no pas per ideològia.
Joan Cahís, de professió oller, vivia al carrer Cremat i no apareix com a persona important en la vila fins 1712, quan és elegit conseller tercer. A principis de setembre de 1713, Joan Cahis va anar fins al pla de Barcelona a retre obediència a Felip V, però va ser detingut pels filipistes durant 41 dies. Al setembre de 1714, els borbònics li van enderrocar la casa. No se li coneix cap aspecte rellevant durant la postguerra. Va morir el 1720.
Josep Mas, de professió paraire havia tingut algun càrrec municipal entre 1700 i 1709. L’any 1713 va ser insaculat batlle de la Universitat de la Vila i va patir el segrest dels germans Bru. En algun document, trobem que es proclama vassall de Felip V, tot afirmant que va ser batlle per pressions del govern català, i reconeixent que va desobeir ordres. Entre finals d’estiu i principis de tardor deixa de ser batlle, però desconeixem els motius.
Pere Poal, de professió ferrer, vivia al carrer Sant Pere. Va ser conseller segon l’any 1705 i conseller primer el 1708. També fou escollit conseller primer el 1711, però al cap d’uns dies va renunciar al càrrec juntament amb el conseller tercer Valentí Busquets. Desconeixem els motius, però cap dels dos tornarà a ocupar cap càrrec municipal fins l’entrada de les tropes borbòniques. El novembre de 1713, trobem a Poal exercint com batlle, en substitució de Josep Mas. Al gener de 1714, una companyia de voluntaris el va cercar i el va voler matar, però no el van trobar. Per la primavera de 1719 va organitzar una esquadra, seguint les ordres de les autoritats borbòniques, per tal de perseguir els revoltats catalans encapçalats pel coronel Pere Barceló, conegut per Carrasclet. Aquell any, per por que el matessin es va refugiar durant nou mesos a Barcelona. Va ser batlle fins el febrer de 1721.
Valentí Busquets, pagès i paraire, era fill de Pau Busquets, una de les persones més adinerades de la vila. La seva casa pairal estava al carrer Cremat. Va ser arrendatari del vi, l’any 1706. No va tenir cap càrrec fins a la insaculació de 1711 quan va ser escollit conseller tercer, tot i que va renuncia al cap d’uns dies. En el mes de març de 1713, ell i el seu pare davant la negativa de contribuir i pagar pels allotjaments dels soldats,el Consell General, va acordar que fossin desinsaculats tots dos i Pau Busquets va haver de deixar el càrrec de conseller segon, que ocupava. En el mes d’agost, Pau Busquets va ser segrestat juntament amb els germans Bru. En el mes de desembre de 1715 es va constituir el primer Ajuntament per ordre de les autoritats borbòniques i Valentí Busquets va ser un dels nous regidors, ocupant aquest càrrec fins 1718. A partir de 1726 és nomenat batlle i un any més tard, Felip V va deixar lliures de lleves durant un any tots els treballadors de les fàbriques de Busquets. La monarquia borbònica va afavorir a Busquets tant política com econòmicament i això va beneficiar el seu progrés.La nissaga de Valentí Busquets va iniciar una activitat tèxtil que esdevindria una de les capdavanteres en la industria tèxtil del segle XIX, els quals construïren el Vapor Busquets, als jardins de la mateixa casa pairal, i que actualment és la seu de l’establiment de restauració Viena, al carrer Joan Coromines. També van ser fundadors de l’Asil Busquets, a principis del segle XX.
ELS TERRASSENCS ASSASSINATS
En el Llibre d’òbits (1702-1745) de l’Arxiu Parroquial de l’Esglèsia del Sant Esperit de Terrassa, es troba una nota que constata l’entrada de les tropes franco-castellanes i fa una relació de les persones que foren assassinades pels filipistes. Segons l’historiador Mateo Bruguera, és possible que moltes d’aquestes persones fossin penjades a la forca. En total hi apareixen 17 persones, tot i que segurament n’hi van haver moltes més. Durant l’any següent també van haver-hi més baixes terrassenques, en els diferents combats que van haver-hi, ja que fins l’onze de setembre del 1714, la resistència i el setge de Barcelona es va fer notar molt per la comarca, i molts voluntaris de Terrassa marxaren a lluitar amb l’exèrcit de l’exterior contra els ocupants i a defensar la capital catalana.
I després de la total ocupació de Catalunya, la repressió va continuar contra els seus habitants, incrementant el nombre de víctimes.
Els màrtirs terrassencs són els següents. En cursiva hi apareix el seu ofici. La nota diu així:
“Fins aqui son los òbits que se encontraren cremats del llibre se continuava en dita vicaria que no obstant lo averlos recondits dins una gruta y averla aparedada vingue los dia tres de setembra del any 1713 dia infeliz y desgraciat per la dita vila puix en la nit arriba lo destacament de Don Feliciano Bracamonte que componia de quatre o sinch mil homens (avent ja cremat la Ciutat de Manresa) ahont cremaren 105 cases de dita vila, la saquexaren y lo que es de major sentiment que robaren las Isglesias de St. Pere ahont no fou segur lo santisim suposat robaren lo Globo sense aperexer las formas consagrades y en la vila mataren las persones següents”:
Francesch Janer, Fuster.
Pere Ramoneda, Oller.
Sebastià Forment, Oller.
Pau Bufí, Teixidor de Llí.
Altre Pau Bufí, fill del sobredit també Teixidor de Llí.
Joseph Bastard, jove Adroguer fill de Joseph Bastard també Candeler de Cera i de Madrona Matas, cònjugues.
Valentí Trullas, Pagès.
Jaume Prasega, Teixidor de Llana.
Francisco Montaner, jove Cirurgià.
Perejoan Font, Pagès.
Martí Font, Pagès.
Joseph Gorina, Assehonador.
Antoni Gall, Pagès.
Joseph Oliu, Pagès.
Jaume Bugunyà, fill de Joseph Bugunyà.
Joan Vidal, Pagès.
Un minyó d’Antoni Sevall, d’alguns vint anys.
Lo quans tots eran de dita vila y moriren la nit en que dit destacament arriba ques pot compendre las violencias farian.